Bailando bajo la tierra.

GIRO 1

Voldria pensar que puc saber explicar-te com.

Com agrair-te aquell moment. Com agrair-te la teva presència.

Com valorar aquelles carícies i abraçades de presència.

Com dir-te que ho vas aconseguir, que vas poder guarir.

Com assegurar-te que aquelles hores ballant a sota la terra amb el dolor em van acostar al meu centre.

Com fer-te saber que el millor regal pel cor es que t’obrin el cor com a regal.

Cal coratge per no fer, cal valentia per escoltar, per rebre, per sostenir.

Gràcies per la valentia i per la tendresa.

Gràcies per ser, sense saber què fer.

Gràcies per fer el que et diu el teu ser.

Ni t’imagines el que vas fer.

Ni t’imagines el poder d’un moment.

Crec que ni jo.

INTERLUDIO

Hay fuerzas que te llevan, que te empujan.

Otras que te bloquean, que te anulan.

Hay fuerzas que te llevan a hablar, otras a callar.

Ayer, una fuerza tan sorda como imparable me hizo ir hacia ti y me hizo llorar, llorarte.

Me condujo a hablar, a hablarte.

Nos llevó a contemplar el silencio lleno que se crea después de que el dolor sea oído.

Me permitiste ser yo, sin pretensiones, sin tensiones.

Te dejé verme sin acicalado y sin posturas.

Sólo fuimos tú, yo y la vida. Esa que nos atraviesa sin pedir permiso.

El dolor y el amor, en fin… lo que viene siendo la vida…

Y ahí estuvimos bailando con el dolor bajo la tierra.

GIRO 2

Gràcies per acompanyar-me en el màgic moment del tancament d’un equinocci i obrir-me la porta al solstici a l’hora exacta:

Les llàgrimes baixen, l’energia puja.

El dolor surt, l’amor entra.

El despit afluixa, el respecte s’instal·la.

Una vida que acaba, una nova que comença.

El terror de la incertesa, la por a l’èxit.

La desorientació de la facilitat.

El poder del desig creat i aconseguit.

L’esgotament davant la batalla guanyada.

La reverència davant la vida i la pròpia força.

Parades del camí que ens han fet com som avui …

Cal amor per tenir coratge i cal coratge per sentir amor.

M’agradaria poder transmetre’t l’agraïment que sento, però no sé si totes les paraules que conec serviran per fer-ho.

M’agradaria poder fer-te saber com la força i la tendresa de les teves mans van poder sostenir tota la meva feblesa fins a convertir-la en obertura.

Voldria fer-te saber com la profunditat dels teus continguts petons robats a la vergonya van segellar camins.

Com explicar-te que els silencis plens de paraules no dites van omplir tots els meus buits.

Et demano i acuts a la demanda.

Gràcies per un gest que sublima tots els teus altres gests i que repara totes les altres demandes desateses.

El moviment d’un que suavitza el moviment dels altres, el del món sencer.

Creus que ha estat la torna a un deute que tenies amb mi i no, no és així,

ara el deute s’ha girat de nou però decideixo pagar-te’l sense preu, sense lligam i sense entrega.

El meu regal ara, és descarregar-nos dels nostres deutes i deixar-nos lliures.

(Jun.18.20)