Borrissol al vent.
Ahir em sentia com un borrissol enlairat pel vent.
Ni més sòlid ni més important.
I em vaig deixar caure.
Perquè sabia que després de tot això sortiria renovat/da i lliure.
Mirar de front el buit i rebre’l desocupat/da és molt més puta,que estar entretingut/da fent coses.
Però ja no volia córrer més, ni tant sols de mi.
Just en aquell moment, de rendició total personal, creia que només podia néixer algú bonic/a. Però també creia que no havia de ser jo qui el/la fes parir, sinó la vida.
Plorava i escrivia.
T’escrivia perquè era la meva manera de ser-me fidel, de no amagar més un patiment vital. Continu. Extenuant.
Ara sí. Ara prou.
Gràcies per l’escolta i que bonic va ser haver creat un espai on poder esbudellar-se a plaer.
Visca l’irredemptisme vital!
(Nov. 17.7)
